Barcelona sempre és bona

Barcelona està organitzada en deu districtes, un mosaic -un "trencadís"- de deu peces que juntes conformen un fresc viu, palpitant i harmònic. Des de les faldes del Tibidabo fins al mar Mediterrani es despleguen deu Barcelones amb els seus peculiars barris que hauràs de descobrir per comprendre una ciutat amb dos mil anys d'història, oberta al món, en la qual conviuen coneixement, diversió, cultura, creativitat, tradició i avantguarda... Gaudeix de Barcelona!

dimecres, 13 de setembre de 2017

Presó Model de Barcelona

El Centre Penitenciari d'Homes de Barcelona (conegut popularment com a presó Model o simplement "la Model") va ser una presó situada al barri de la Nova Esquerra de l'Eixample de Barcelona, entre els carrers del Rosselló, Provença, Nicaragua i Entença i ocupant l'extensió de dues illes de cases de l'Eixample. Va ser projectada pels arquitectes Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domènech i Estapà i inaugurada el 9 de juny de 1904 disset anys després d'haver-se iniciat les obres, rebent el nom de Model perquè havia de servir de model per a la reforma del sistema penitenciari. Va ser clausurada el 8 de juny de 2017 pel conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Carles Mundó. Així doncs, va estar en servei durant 113 anys, que correspondrien als períodes de la Restauració (Setmana Tràgica, anarquisme, sindicalisme), la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, el Franquisme i la democràcia.

Les presons, va dir Oriol Junqueras historiador i vicepresident de Catalunya, “són un retrat de les ciutats on són encabides: expressen el mirall d’allò més terrible, però també d’allò més esperançador i civilitzat.” De fet, a inicis del XX, la Model fou el somni humit dels liberals higienistes, que idearen un centre modèlic amb cel-les individuals relativament confortables i un pati compartimentat amb murs per tal d’evitar el contacte entre interns: els científics creien que la criminalitat “era quelcom susceptible de contagiar-se”. La Model va ser el primer centre del país en implantar el sifó aquàtic als lavabos (un sistema d’evacuar els excrements que va superar la tradicional i pestilentíssima comuna). La Model, ironies de la vida, també va ser un centre d’innovació on els científics experts en antropometria estudiaven la forma dels cranis dels interns, perquè creien que la criminalitat derivava d’una forma corporal determinada. l’idil-li de la Model com a experiment s’acaba pels volts de la Primera Guerra Mundial, època de prosperitat immensa pels industrials barcelonins que aprofiten el conflicte per apujar el preu dels béns de consum bàsic i en què la ciutat s’industrialitza amb el consegüent esclat de l’obrerisme. L’historiador recordava amb els ulls encesos d’alegria la Vaga de la Canadenca (“la més important de tota la història d’Europa”), va passejar amb nostàlgia per la infantesa del moviment sindical i recorda personatges pintorescos com ara  Manuel Bravo Portillo, un policia espanyol que treballà pels alemanys fins el punt d’acabar pelant l’industrial Josep Albert Barret i Monet pel simple motiu de fabricar material pels aliats. Les clavegueres, ai las, també tenen la seva historia. La Model passa d’experiment a ser cau de repressió del moviment obrer i la presó que s’havia imaginat confortable comença a fer gala dels seus tradicionals problemes d’espai. Arraulit al panòptic central de la presó (el cercle des d’on els guàrdies podien espiar totes les cel-les), Junqueras recorda com l’atapeïment de l’indret era tal que sovint calia enviar alguns interns a d’altres centres, presoners que n’eixien encordats del centre i marxaven (a peu!) fins a la propera destinació. Cita de passada un tal Lluís Companys. Junqueras recorda l’arribada del franquisme, quan una presó dissenyada per encabir sis-centes persones n’albergava més de quatre mil, mentre glosa la repressió dictatorial, emfàtic: “Franco matava, i matava fins el final.”  Els anys setanta van ser l’època dels grans motins, el temps de la sida i la droga la qual arribava al pati des de l’exterior, es llençava la droga congelada en glaçons que, desfent-se lentament, vencien els forads de la xarxa que coronava l’espai d’esbarjo, per caure així al pati a l’hora convinguda. Hi ha un cercle amarat de llum, entre les rajoles de l’espai, que recorda l’ànima de Puig Antich, executat a garrot vil. Quan li van enunciar la sentència, va preguntar el mètode amb què el matarien i quan li ho van comunicar només va poder dir "quina putada".

"Avui dia 8 de juny del 2017, a les 11.30 hores, 113 anys després de la seva inauguració, a la presó Model ja no hi ha cap pres". Així Carles Mundó va sentenciar la Model. El conseller de Justícia va tancar la presó històrica, la més antiga de Catalunya, just el dia abans que es complissin 114 anys de la seva obertura. Amb un acte simbòlic, Justícia va fer efectiu el tancament de la presó Model. A les 11.30 hores van sortit els últims 14 presos que quedaven. El director general de Serveis Penitenciaris, Armand Calderó, va  signar l'ordre de final del servei dels Mossos d'Esquadra encarregats de la seguretat a la presó, i el director general de la policia la va rubricar posant d'aquesta manera punt final a l'activitat dins la Model.