Fundació Joan Miró

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, Mallorca, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. Conté més de 104.000 peces entre pintures, escultures i tapissos. Pel que fa als dibuixos, cal destacar que la Fundació conserva la pràctica totalitat de dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l'obra de Miró.

La Fundació Joan Miró va ser la primera institució artística de Barcelona ideada a partir del treball conjunt entre un artista i un arquitecte, Joan Miró i Josep Lluís Sert. L'equipament resultant fou, durant molts anys, paradigma de la modernitat i la independència artística, ubicat en un edifici d'estil racionalista amb trets mediterranis, integrat en el paisatge de Montjuïc. La col·lecció que es mostra està integrada principalment per una donació inicial de l'artista i per posteriors donacions i dipòsits de la seva muller Pilar Juncosa, de Joan Prats, de diferents membres de la família Miró, de Kazumasa Katsuta i d'altres col·leccions públiques i privades, convertint-la en una de les més completes col·leccions d'obra de Joan Miró. Des del 2 de gener de 2018 el seu director és Marko Daniel.

A mitjans del segle XX, nous plantejaments arquitectònics i museològics van començar a qüestionar la funció dels museus. Arquitectes com Frank Lloyd Wright van ser els primers a intentar trobar respostes. El 1968, Joan Miró volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista sinó en un lloc de descoberta i debat. És per això que va demanar al seu amic Josep Lluís Sert la construcció de l'edifici, que havia de ser nítid, acollidor i amb personalitat pròpia. 

Sert, deixeble de Le Corbusier, ja havia dissenyat altres espais expositius com el Pavelló de la República espanyola - juntament amb Luis Lacasa - per a l'exposició universal de 1937 a París, la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença i fins i tot el taller del mateix Miró a Palma. L'arquitecte defensava la racionalitat i la puresa formal en l'arquitectura, i es va inspirar en l'arquitectura popular mediterrània per concebre l'edifici com un espai obert, amb grans terrasses i patis interiors que permetessin una correcta circulació dels visitants. Es tractava del retorn de l'arquitecte a la seva ciutat. Es van considerar diversos espais però finalment es va triar la muntanya de Montjuïc. 

L'edifici, una de les construccions d'arquitectura pública més emblemàtiques de Barcelona, està construït com una suma de volums horitzontals que, emplaçats a la muntanya, s'integren amb aquesta, es mimetitzen però a l'hora mantenen la seva personalitat pròpia. Segons l'anàlisi de Bruno Zevi, Sert «Vol que les obres d'art es trobin protegides, recollides en la intimitat d'una casa, no pas exhibides en un aparador; que el camí dels visitants sigui orientat, però no imposat, en un helicoide; que reflecteixi un principi racional sense, però, posar-hi èmfasi (…), que l'edifici tingui en compte l'ambient, però no s'hi perdi (…) en resum, que no pretengui d'alterar el paisatge urbà amb una intervenció estranya i estrident». Així doncs, l'edifici és una concatenació d'espais molt estudiats tenint el pati central com a element de referència. D'aquesta manera, els visitants recorren les sales de manera gairebé involuntària resseguint el perímetre interior de l'edifici, sense deixar cap racó oblidat i evitant passar en repetides ocasions per un mateix indret. 

Els principals materials de construcció són el formigó i el vidre, de propietats oposades i complementàries alhora. Cal destacar l'efecte plàstic existent al formigó, que es deu a les marques que van deixar les fustes que es van fer servir durant l'encofrat. La resta d'elements, com les rajoles vermelles, o els marxapeus de fusta, també són típicament mediterranis.

 

La Fundació Joan Miró i la Fundació BBVA presenten Paul Klee i els secrets de la naturalesa, una mostra sobre la importància de l'estudi del món natural en l'obra de l'artista.

Comissariada per Martina Millà, responsable d'exposicions de la Fundació Joan Miró, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, comissària cap del Zentrum Paul Klee, l'exposició incideix en la fascinació de l'artista germànic-suís per l'exploració dels fenòmens naturals i el seu anhel de fusió amb les seves lleis internes.

Amb el patrocini exclusiu de la Fundació BBVA, Paul Klee i els secrets de la naturalesa traça un recorregut cronològic en quatre àmbits que segueix el desenvolupament de Klee com a artista i pedagog, des del seu període de formació fins a la síntesi en la seva etapa de maduresa, passant per l'impacte de la Primera Guerra Mundial i la definició d'un marc teòric durant els seus anys de docència en la Bauhaus.

El visitant descobrirà aquest aspecte de l'obra de Paul Klee a partir de més de 200 peces entre pintures, dibuixos, documentació pedagògica i objectes naturals procedents, principalment, dels fons del Zentrum Paul Klee. En el marc de l'actual revisió del cànon de l'art modern, el relat monogràfic s'interromp amb la incorporació d'algunes obres de dones artistes contemporànies a Klee o afins als seus plantejaments, com Gabriele Münter, Emma Kunz i Maruja Mallo. Finalment, Sandra Knecht signatura la instal·lació que conclou de la mostra.